La Dama del Paraigua
esmorza tard al llit,
la xicra n'és de plata,
la nansa d'or vogit.
La blanca pell perfuma
amb aigua de lilà
i es posa robes blanques
que cruixen com el pa.
La Dama tota blanca,
com sempre fa el seu volt
i blanca du l'ombrel·la
els dies que fa sol.
Del rotlle de comares,
minyones i soldats,
s'esquitllen les sagetes
d'uns ulls agosarats.
Per dintre de la pluja
s'acosta pas a pas.
Si bell és el paraigua,
més bell és el seu braça.
La Dama del Paraigua
avui ha somniat
que el cor aixoplugava
els ulls d'aquell soldat.
